Professors

El diumenge passat vaig veure el programa Redes, de TVE, un programa que aprofito per recomanar, ja que sol tractar temes lligats d'una manera o altre a la psicologia. Aquest diumenge parlaven de l'educació, i principalment sobre els professors. Ara no recordo el nom de l'entrevistada, però un dels problemes que deia trobar en els professors d'avui dia és que no saben aconseguir realment que l'alumne s'interessi per la seva assignatura. D'altra banda, també comentava que el fet per a un alumne d'haver de passar per diferents professors al llarg del dia, fomenta que no es puguin establir vincles suficients amb el professor, la qual cosa segons l'entrevistada provocava, en primer lloc, desinterès, i en segon, la disminució de confiança de l'alumne cap al professor, la qual cosa deriva en menys participació a les classes, més vergonya a l'hora de preguntar dubtes...
Jo estic d'acord en gran part amb l'entrevistada, i, com ella, trobo raonable que si hi ha d'haver alguna modificació, es comenci en primer lloc per la formació dels docents. Si ensenyen a un professor a saber comprendre la manera de veure les coses del seu alumne, pot trobar quina és la manera més adequada per tal que aprengui nous conceptes o desenvolupi unes determinades habilitats. Si el professor rebés una formació que li permetés connectar realment amb els seus alumnes no seria tan fàcil que perdessin l'interès, que, segons el meu parer, podria ser perfectament una causa del fracàs escolar del que tant estem sentin a parlar.
Trobo que és evident que la psicologia juga un paper clau en els conceptes que s'haurien d'incloure en la formació dels docents, només d'aquesta manera el professor pot descobrir quins poden ser els problemes de l'alumne, quins són els processos que més li costen o com pot "accedir" a ell per tal de fer-li despertar interès per l'assignatura.
Per últim aclarar que no es tracta de cap crítica, és simplement un tema que em va interessar i amb el que estic d'acord, trobo que s'hauria de plantejar un possible canvi en la formació dels professors, i crec que veuríem un canvi positiu.
No he trobat cap fragment de l'entrevista que pugui penjar, si us interessa, el podeu veure a la pàgina web http://www.redes.tve.es/

Una Casualitat

Arran d'aquestes dues últimes setmanes, entre el treball dels articles Cos-Ment i el treball sobre l'evolució de la conferència de Carlos Hernández Blasi i el documental de Lennart Nilsson, em sembla que està canviant la meva manera de mirar-me l'ésser humà. Segons l'article que em va tocar treballar a mi, i amb el qual estic d'acord, si més no, en aquest punt, es defensa que l'evolució del nostre cervell ha estat fonamental per al desenvolupament de totes aquestes qualitats a les que ens referim com a "mentals". Això m'ha fet pensar, i he acabat arribant a la conclusió, més o menys encertada, que som un caprici evolutiu, una casualitat per entendre'ns. Un procés que aparentment no està regulat per res (si hi ha "alguna cosa" que ho regula, sens dubte queda fora del meu abast) ha fet que d'un organisme constituït per una sola cèl·lula mancada fins i tot de mitocondris, hagi acabat esdevenint un ésser pluricel·lular, amb cèl·lules específiques, capaç d'interactuar i modificar el seu entorn fins a nivells inimaginables per a qualsevol altre ésser viu. I el més important de tot, un ésser capaç de pensar, d'adonar-se que tot el que passa al seu voltant passa per algun motiu, un ésser capaç d'imaginar i comprovar aquests motius de manera empírica, un ésser capaç d'arribar a comprendre les successives modificacions que l'han portat a l'estatus que ocupa ara dins del món viu.
Ho trobo senzillament increïble, qualsevol altre rumb que hagués pres l'evolució en un moment donat hagués pogut acabar amb l'espècie humana vivint encara dalt d'un arbre. El súmmum del procés evolutiu, l'ésser humà

Experimentant amb l'autoritat

L'ultim divendres, a fonaments de psicologia, ens van passar un vídeo sobre l'experiment de Milgram, en què un suposat investigador instava al subjecte de l'experiment a castigar a un altre subjecte amb descàrregues elèctriques per cada resposta errònia, sense saber que aquest últim es tractava d'un actor. Ja estava al corrent d'altres experiments més propers a la psicologia social, i un que m'agradaria remarcar és el de la Presó d'Stanford. Aquest experiment, portat a terme per Philip George Zimbardo el 1971 és un dels que jo trobo més interessants a l'hora d'adonar-nos dels efectes que pot tenir el simple fet d'assignar-nos rols nous, l'haver "d'interpretar" un paper fins al punt en que ja no es tracta d'interpretació, sinó que aquest rol ha esdevingut part de nosaltres. És increïble com uns estudiants podien haver actuat amb aquesta crueltat amb individus que no eren ni més ni menys que ells.

La Presó d'Stanford


D'altra banda, trobo també molt interessant l'experiment d'Asch, en què al subjecte se l'indicava que havia de relacionar una línia d'una determinada longitud, amb una de la mateixa longitud entre tres possibles. El subjecte, sense saber-ho, es trobava envoltat d'actors, la feina dels quals era respondre incorrectament per tal d'observar fins a quin punt el subjecte es deixaria influenciar en una qüestió que no presentava cap tipus d'ambigüitat. Els resultats van ser sorprenents al descobrir que el 75% dels subjectes estudiats havia estat d'acord amb el criteri erroni dels actors al menys una vegada. Una altra mostra de la varietat d'influències a les que, moltes vegades sense adonar-nos, estem sotmesos.

Experiment d'Asch sobre Influència Majoritària

Pensant una introducció original

Doncs bé, aquí comença el meu blog de fonaments de psicologia. Com moltes altres coses, se sol tenir clar com es comença, però evidentment que el final no deixa de ser incert. Primerament pel fet que no sé si només em passa a mi, però no estic del tot segur de tenir prou clar l'enfocament que haig de donar a allò que escrigui. Aprofitant, de totes maneres, que el blog s'estrena avui tornaré a la sessió de dilluns, i principalment a una de les parts més interessants que vaig trobar en aquelles dues hores de classe: El condicionament. Ja estava al corrent de l'experiment de Paulov amb els gossos, i també de la desensibilització sistemàtica, però no deixo de trobar fascinant tot el complex entramat neuropsicològic que ens pot fer arribar a associar certs estímuls neutres en un principi a experiències quasi traumàtiques, o de record bastant desagradable. D'altra banda, trobo que el mètode de desensibilització, tot i ser bastant lògic, sembla impossible pensar que una fòbia que podia portar anys present, fins a formar gairebé part de la resta de les idees amb les que hem viscut tota la vida, es pugui "solucionar" amb uns "senzills" exercicis de relaxació en front de l'estímul.
Són aquestes curiositats les que em fan estar segur que no m'he equivocat pas d'estudis.